T-6 Crítiques al model escolar. Dominant
Societats Occidental (1960- 2000)
Societats Occidental (1960- 2000)
Alexandre S. Neil
Educador progressista escocès, artífex i fundador de l'escola no-directiva Summerhill, (internat situat en el sud d'Anglaterra en el qual conviuen nois i noies dels cinc als setze anys). Exclou la religió ( per aquest motiu queda bastant apartat de l’escola activa).
Les normes s’adopten conjuntment, les decisions són democràtiques i es prenen en assemblea.
Conegut sobretot com a entusiasta defensor de l'educació en llibertat.Escola activa. Es decanta per la llibertat de la persona, llibertat total.
Parteix d’una pedagogia antiautoritària. Partidari de la llibertat total, llevat de la que impedeix la llibertat d’una altra persona.
Les normes s’adopten conjuntment, les decisions són democràtiques i es prenen en assemblea.
Conegut sobretot com a entusiasta defensor de l'educació en llibertat.Escola activa. Es decanta per la llibertat de la persona, llibertat total.
Parteix d’una pedagogia antiautoritària. Partidari de la llibertat total, llevat de la que impedeix la llibertat d’una altra persona.
No es coacciona als estudiants, hi ha llibertat d’acció, es a dir, no es mana ni s’imposa fer res que no es vol, només s’aconsella, es recomana.
Principis educatius:
- Felicitat (Rousseau). S'oposava a tota forma de competitivitat fomentada en els nens. El fonamental és l'equilibri emocional, com a factor clau perquè els nens es facin persones felices. Neil creia que és més important el desenvolupament adequat de les emocions que l'avançament intel·lectual.
- Convivència (Lane). La convivència ideal, segons l'entén Neill, és una horitzontalitat en les relacions entre nens i adults en la qual cap posseeixi tots els drets i anul·li els de l'altre.
- Sexualitat (Reich) Està justificada perquè es part de la reproducció.
Neill s'oposava amb força a la repressió sexual i la imposició de valors puritans estrictes propis de l'educació de la primera meitat del segle XX. Per a ell, injuriar el sexe i la sexualitat era injuriar la vida, en una forma de desig més o menys conscient de mort.
Neill s'oposava amb força a la repressió sexual i la imposició de valors puritans estrictes propis de l'educació de la primera meitat del segle XX. Per a ell, injuriar el sexe i la sexualitat era injuriar la vida, en una forma de desig més o menys conscient de mort.
És molt important matisar el que Neill entén per llibertat. El fet que els nens disposin d'un ampli marge d'autonomia i llibertat no implica que a l'escola regni el llibertinatge. La veritable llibertat és la que no suposa un abús dels drets aliens. Va associada al respecte i la responsabilitat. El nen lliure s’autocontrola, sense que això suposi repressió de cap tipus, ja que ho fa per l'estima en què té als altres a causa d'un tipus de relacions amb ells sense pors ni odi. En això es basa l'aprenentatge de la llibertat. Respecte i llibertat estan íntimament lligats, i s'aprenen, bàsicament, convivint.
Carl Rogers
Psicoterapeuta, EEUU.
Influent psicòleg en la història nord-americana, qui al costat d'Abraham Maslow arribaria a fundar l'enfocament humanista en psicologia.
La no-directivitat, (autoteràpia) teràpia basada en el client no en el pacient.
L’activitat fonamental a la teràpia és escoltar, portar a terme una actitud d’escolta no-directiva que considerava al pacient no com a un malat sinó com a un client, on s’ajudava, s’aconsellava... (camp de la psicoteràpia) sense fer judicis ni interrogatoris.
A l’autoteràpia cadascú té el seu procés.
La no-directivitat, (autoteràpia) teràpia basada en el client no en el pacient.
L’activitat fonamental a la teràpia és escoltar, portar a terme una actitud d’escolta no-directiva que considerava al pacient no com a un malat sinó com a un client, on s’ajudava, s’aconsellava... (camp de la psicoteràpia) sense fer judicis ni interrogatoris.
A l’autoteràpia cadascú té el seu procés.
Segons Rogers, el client és el que porta el pes de la teràpia (acte-directivitat) i no el terapeuta. No obstant això, el terapeuta ha d'oferir al client una relació que es defineix per tres condicions necessàries i suficients per aconseguir l'èxit de la mateixa. Les tres primeres característiques o condicions són Empatia, Acceptació positiva incondicional i Autenticitat o Congruència. Tot el procés de la psicoteràpia pot traduir-se com l'actitud del psicoterapeuta en una profunda creença de respecte i acceptació del client i de les seves pròpies capacitats per al canvi: d'aquesta manera, tot el que es fa en la psicoteràpia és la instrumentalització d'aquesta actitud. Des de l'ús del silenci a l'empatia, vénen a transmetre aquest missatge implícit.
Aquestes tres condicions relacionals són anomenades actituds de base:
1. L'acceptació i consideració incondicionalment positiva de la persona en recerca d'ajuda. S'accepta sense condició alguna la manera en què ella està disposada a revelar-se i demostrar-se en la relació enfront del terapeuta.
1. L'acceptació i consideració incondicionalment positiva de la persona en recerca d'ajuda. S'accepta sense condició alguna la manera en què ella està disposada a revelar-se i demostrar-se en la relació enfront del terapeuta.
2. L'empatia centrada en la persona que pateix. És la capacitat del terapeuta d'entrar al món del client i de comprendre amb exactitud les seves vivències. Aquesta comprensió empàtica facilita la conscienciació, afavoreix l'acompanyament terapèutic i promou el desenvolupament personal.
3. L'autenticitat del terapeuta permet sovint un diàleg sincer i constructiu directe entre el terapeuta i el client. El terapeuta segueix sent un expert, però ell es comunica també com a ésser humà al servei del client.
L’educació es centra en l’alumne, es té fe i confiança en l’estudiant, en les seves possibilitats, capacitat i esforç de millora.
L’aprenentatge és vivencial o significatiu a partir del interès, creativitat... de la persona, (no pot ser igual per a tots) i la relació professor-alumne és molt important.
S’ha de viure de manera plena.
L’aprenentatge és vivencial o significatiu a partir del interès, creativitat... de la persona, (no pot ser igual per a tots) i la relació professor-alumne és molt important.
S’ha de viure de manera plena.
M. lobrot, G. Lapassade, R. Loureau (1965)
La pedagogia institucional.
Treballen en la perspectiva sociopolítica.
PEC (Projecte educatiu de centre) Qui som? Què volem? (trets d’identitat). Planteja que cada escola a de ser ella mateixa i per aquest motiu es fa un plantejament institucional.Es marquen unes finalitats.
Es tracta d’una anàlisi permanent de les institucions externes per tal de procedir després a la distribució del marge de llibertat en el qual el grup- classe pot administrar el seu funcionament i treball, a través de la creació d'institucions internes.
Per Lapassade analitzar una institució és descobrir o evidenciar el conjunt de forces que operen en ella, buscant sobretot que els alumnes institueixin una organització prenent consciència de les coercions que condicionen el seu aprenentatge.
És un projecte educatiu d’autogestió. Participen els pares i mares, es fan assembles, reunions per prendre decisions, reunions de classe... (aquests aspectes es van generalitzar en algunes escoles).
Per Lapassade analitzar una institució és descobrir o evidenciar el conjunt de forces que operen en ella, buscant sobretot que els alumnes institueixin una organització prenent consciència de les coercions que condicionen el seu aprenentatge.
És un projecte educatiu d’autogestió. Participen els pares i mares, es fan assembles, reunions per prendre decisions, reunions de classe... (aquests aspectes es van generalitzar en algunes escoles).
F. Oury, A. Vàsquez
Orientació psicoterapèutica.
Feien monografies d’infants, estudis de casos, diagnòstics i intervenció.
Va fer una important aportació a la pedagogia institucional francesa: conèixer a l’infant.
“El mestre és el que sé” Josep Valbardu”
Va fer una important aportació a la pedagogia institucional francesa: conèixer a l’infant.
“El mestre és el que sé” Josep Valbardu”
LA DESESCOLARITZACIÓ. LA MORT DE L’ESCOLA
M. Macluhan
El aula sin muros, 1964.
L’eficàcia dels mitjans de masses. Democratització de la cultura.
L’escola era la galàxia gutemberg 1969.
L’escola era la galàxia gutemberg 1969.
Ivan Illich
La sociedad desescolarizada, 1971. Fa una crítica a l'educació tal com es duu a terme en les economies "modernes". Ple d'observacions crítiques sobre els plans d'estudis del seu temps, el llibre pot semblar desfasat, però les seves afirmacions i propostes bàsiques segueixen sent tan radicals avui com el van ser en el seu moment. A través d'exemples reals sobre la naturalesa ineficaç de l'educació escolaritzada, Illich es mostrava favorable a l’auto aprenentatge, recolzat en relacions socials lliurement intencionades en trobades i converses fluïdes i informals:
Illich afirma que la rigidesa de l’escola és inoperant i que cal recuperar la convivencialitat.
També diu que el coneixement no pot ser monopolitzat per l’escola.
La renda educativa familiar era inversa en instrucció i formació.
Els bancs de dades (tecnologia) en aquella època eren impensables.
També diu que el coneixement no pot ser monopolitzat per l’escola.
La renda educativa familiar era inversa en instrucció i formació.
Els bancs de dades (tecnologia) en aquella època eren impensables.
Everett Reimer
La escuela ha muerto 1974, va ser un dels llibres més polèmics per a la pedagogia del segle XX.
Fa una critica dels sistemes educatius escolars que en els anys seixanta i setanta es posicionaven com l'avantguarda del progrés i desenvolupament del planeta, i fa també un conjunt d'arguments que havien de conduir a la desaparició de els recintes escolars.
Reimer afirmava que l’escola actual atempta contra la salut mental, ofega la creativitat i solament és guarderia i funcionarial.
Reimer afirmava que l’escola actual atempta contra la salut mental, ofega la creativitat i solament és guarderia i funcionarial.
Paul Goodman
La desescolarización obligatoria, 1973 (sentit d’horari).
Afirmava que ha d’haver escola. Tota la ciutat ha de ser educada. Educació a l’escola i a tota la ciutat.
Deia que el diàleg era igual que la convivència.
L’ESCOLA APARELL DE REPRODUCCIÓ SOCIAL.
P.Bourdieu i J.C Passeron
La reproducción. Elementos para una teoría del sistema de enseñanza, 1970
Tota acció pedagògica (AP) és objectivament una violència simbòlica en tant que imposició, per un poder arbitrari de una arbitrarietat.
El treball pedagògic, (TP) INCULCACIÓ, produeix un habitus propi de la classe social que es mourà en el seu camp.
CH. Baudelotib. Establet.
La escuela capitalista en Francia, 1971. És un estudi de caràcter empíric sobre educació i treball.
L'escola no unifica als individus El nivell d'instrucció no depèn de la capacitat . La taxa d'escolarització correspon a la classe social. L'organització dels alumnes per edats és la forma escolar del capitalisme (no té justificació científica).
L’EDUCACIÓ PERSONALITZADA:
Emmanuel Munier:
Filòsof cristià atent sobretot a la problemàtica social i política. Fundador del moviment personalista i de la revista Esprit.
Orientació ètica (valors) i metafísica (sentit religiós).
Deriva del compromís responsable, la llibertat interior, el desenvolupament creatiu i la vocació.Diu que s’ha de viure intensament i profundament.
Per a ell l'educació és la introducció externa per part de la família i la comunitat, interiorització i procés de perfeccionament personal.
Afirma que l’estat no pot imposar un doctrina sobre educació (només garanties).
Lourenzo Milani:
Capellà i rector de Barbiana on s’esdevé un educador social.
Carta a una mestra, 1967 on denuncia el caracter classista, classificador de l’escola. (seleccionava, per incorporar als nens de classe mitjana i alta, deixant fora a la majoria provinent de les classes explotades).
Carta a una mestra, 1967 on denuncia el caracter classista, classificador de l’escola. (seleccionava, per incorporar als nens de classe mitjana i alta, deixant fora a la majoria provinent de les classes explotades).
La cultura dels pobres no és inferior, és diferent, per a ell l'escola era un instrument de la lluita de classes.
L’escola parroquial aplegà els fracassats a l’escola oficial i demostrà que no ho són per falta de capacitat. Implicats en un ensenyament funcional i de responsabilització, aquells nois/es se’n van sortir i van ocupar llocs rellevants a la societat.
Es dedicà a l'organització de l'escola parroquial partint de dos supòsits: significació de la llengua i potenciació del raonament, a més de donar als infants el sentit del temps i la consciència de la classe social a què pertanyien.
Es dedicà a l'organització de l'escola parroquial partint de dos supòsits: significació de la llengua i potenciació del raonament, a més de donar als infants el sentit del temps i la consciència de la classe social a què pertanyien.
Milani postulà una educació que facilités el canvi social.
Paulo Freire
La educación como la práctica de la libertad, 1967. Pedagogía del oprimido, 1970.
“Dir la paraula és crear el món”. Dóna la paraula als oprimits.
Analfabets si, però amb cultura. Alfabetització concientitzadora (no ideologitzada ni doctrinària).
Diu que s’ha de sortir de la consciència ingènua: reforma interior i transformació social. Per ell la modernitat i els mitjans de masses són consciència ingènua.
Cal una consciència crítica i el diàleg per a transformar el món.
Estava en contra de l’educació bancària (la que donava crèdits).
Estava a favor de l’educació alliberadora , ja que destapa problemes, desmitifica la realitat i posa en el mateix bàndol educador i educand.
“Dir la paraula és crear el món”. Dóna la paraula als oprimits.
Analfabets si, però amb cultura. Alfabetització concientitzadora (no ideologitzada ni doctrinària).
Diu que s’ha de sortir de la consciència ingènua: reforma interior i transformació social. Per ell la modernitat i els mitjans de masses són consciència ingènua.
Cal una consciència crítica i el diàleg per a transformar el món.
Estava en contra de l’educació bancària (la que donava crèdits).
Estava a favor de l’educació alliberadora , ja que destapa problemes, desmitifica la realitat i posa en el mateix bàndol educador i educand.
Diu que l’educador com a intel·lectual no és ni de la classe oprimida ni de la classe opresora (però actuar per una o per a l’altra).
· Conceptes
Alfabetització, univers vocabular. Descomposició sil·làbica (amb 28 paraules descomponen les síl·labes, (ex: camí à ca, ce, ci, co, cu, ma, me, mi, mo, mu) i van formant noves paraules amb cada una de les síl·labes.
Consciència ingènua, consciència que encara no ha nascut (el canvi ha de ser interior i exterior).
Alfabetització, univers vocabular. Descomposició sil·làbica (amb 28 paraules descomponen les síl·labes, (ex: camí à ca, ce, ci, co, cu, ma, me, mi, mo, mu) i van formant noves paraules amb cada una de les síl·labes.
Consciència ingènua, consciència que encara no ha nascut (el canvi ha de ser interior i exterior).
· Model educatiu: Les persones aprenen mitjançant el diàleg i en aquest diàleg els aprenents poden recobrar la seva dignitat, ja que comparteixen un estat d'igualtat respecte al professor. Aquesta dignitat primera li servirà per adquirir consciència dels seus drets i alliberar-se gràcies a l'educació, basada en la pràctica i en les necessitats quotidianes (teoria relacionada amb l'aprenentatge significatiu). Va criticar el concepte de "tabula rasa" segons el qual els aprenents estaven buits mentalment, ja que l'aprenentatge és un procés dual, on tots aporten i on no es parteix de zero, ja que la vida ha proporcionat els primers coneixements que seran la base de tots els posteriors.
· Educació problematitzadora nega el sistema unidireccional proposat per la «Educació bancària» ja que dóna existència a una comunicació d'anada i tornada, i elimina la contradicció entre educadors i educands. Tots dos, educador i educands, s'eduquen entre si mentre s'estableix un diàleg en el qual té lloc el procés educatiu. Amb la «Educació problematitzadora» s'apunta cap a l'alliberament i la independència, ja que destrueix la passivitat de l'educand i l'incita a la recerca de la transformació de la realitat, en la qual opressor i oprimit trobaran l'alliberament humanitzant.
PEDAGOGIA CRITICA:
La pedagogia crítica és una proposta d'ensenyament que intenta ajudar als estudiants a qüestionar a més de desafiar la dominació, les creences i pràctiques que la generen. En altres paraules, és una teoria i pràctica (praxi) en la qual els estudiants aconsegueixen una Consciència crítica.
Característiques - És necessària la formació de la autoconsciència per aconseguir crear un procés de construcció de significats recolzats en les experiències personals.
- Està encaminada a la transformació social en benefici dels més febles. L'educació ha de considerar les desigualtats socials existents en el món globalitzat, així com adquirir un compromís amb la justícia i l'equitat.
- Ha de permetre als professors, i la comunitat educativa en general, identificar les limitacions i potenciar les capacitats de tal manera que aquestes siguin la base per a la autosuperació.
Elements de la Pedagogia Crítica
- Participació
- Comunicació
- Humanització
- Transformació
- Contextualització
- Participació
- Comunicació
- Humanització
- Transformació
- Contextualització
Henry Giroux.
Teachers as Intellectuals, 1988. Los profesores como intelectuales: hacía una pedagogia del aprendizaje, 1990.
Crític cultural nord-americà i un dels teòrics fundadors de la pedagogia crítica.
Michael Apple.
Michael Apple.
Els fonaments de la seva teoria estan basats en l’ humanisme i la seva visió post modernista. Està enriquida amb el pragmatisme, el constructivisme, el reconceptualisme i el reconstruccionisme.
El model humanista que Apple defensa es deriva del moviment del potencial humà en psicologia.
Proposa un currículum humanista, rebutjant els models que emfatitzen massa en les assignatures clàssiques i l'aprenentatge conductista.
Proposa un currículum humanista, rebutjant els models que emfatitzen massa en les assignatures clàssiques i l'aprenentatge conductista.
El currículum ha de contribuir a una comprensió crítica de la realitat, un mitjà per assolir el control de les nostres vides.
Basil Berstein:
Sociòleg i lingüista britànic, conegut per les seves aportacions a la Sociologia de l'educació.
Les seves principals aportacions s'orienten al desenvolupament d'una teoria sociològica de l'educació, inspirada en els treballs de Durkheim, Weber, Marx i dels pensadors de l'estructuralisme.Constata la relació entre les classe social, llenguatge i educació, codis lingüístics.
Les seves principals aportacions s'orienten al desenvolupament d'una teoria sociològica de l'educació, inspirada en els treballs de Durkheim, Weber, Marx i dels pensadors de l'estructuralisme.Constata la relació entre les classe social, llenguatge i educació, codis lingüístics.
REFERENTS SÍMBOLICS ,ROMÀNTICS I COMERCIALS
El Che, 1967 a América Latin.
EL Maig de 1968 a Paris.
La moguda dels Hippies 1969 a Caifornia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada